Veureu, jo treballo a la secretaria. La secretaria del Pedrolo no és només un lloc per a tramitar certificats i nivells de català. És el lloc on els professors cada dia passen per davant, et saluden o entren al despatx a fer gestions relacionades amb les famílies …
La secretaria és el lloc on la direcció et demana que els facis tràmits administratius, però també on veus com l’equip directiu ha de lidiar constantment amb alumnes que s’han portat malament, ha de controlar situacions d’estrès provocades per alumnes alterats, que no es troben bé, amb pares que venen ofuscats per alguna cosa relacionada amb els seus fills, etc. I sempre intentem donar un cop de mà, si cal.
En fi, que en el meu dia a dia estic ben distreta! No obstant això, m’agrada treballar aquí perquè professorat, direcció, consergeria i resta de personal són persones “com Déu mana”, professionals responsables i amables que intenten que l’institut sigui un lloc segur, agradable, i la seva preocupació és que els nostres fills aprenguin el màxim possible, tenint en compte tots els reptes als quals s’enfronten cada dia.
Dit això, m’agradaria parlar sobre la vaga de l’11F.
Abans us prometo que jo pensava que ser professor era una “ganga”: bon horari, bon sou, jubilació anticipada… Fins que vaig entrar a treballar a l’institut! Dia a dia escolto els problemes que es troben els profes a classe: alumnes desmotivats, alumnes estrangers que acaben d’arribar a Catalunya i no entenen l’idioma, alumnes que tenen necessitats educatives especials, alumnes amb trastorns de la conducta, alumnes que tenen altes capacitats, però no poden avançar matèria perquè el professor ja no es pot dividir més…
La realitat és que els profes han de fer mans i mànigues per atendre tanta diversitat a l’aula, han de fer un munt de paperassa per atendre les exigències des d’Educació. Així no és fàcil fer de professor, alhora que psicòleg, mediador de conflictes, vetllador, tècnic informàtic, administratiu i molts cops infermer.
I per tot això, sovint els professors estan desbordats i esgotats.
Necessiten que el Departament d’Educació els escolti, que els doti de més recursos per fer front a la realitat actual, que els remuneri com cal, que els alliberi de tanta burocràcia i els deixin treballar en pau… coi!!
I nosaltres, com a pares? Hem de deixar-los sols en aquesta situació com si la cosa no anés amb nosaltres? O hem d’unir-nos a la seva causa? La resposta per a mi és clara. Si jo vull que els meus fills tinguin una bona educació, perquè d’això en depèn el seu futur, si jo confio en la professionalitat de cada un dels professors, si jo crec en un ensenyament públic de qualitat, jo no puc mirar cap a un altre lloc.
Educar no és omplir de coneixements és acompanyar una persona a créixer. Avui, els professors fan l’impossible per ser docents, mediadors i guies, tot alhora.
Com a pares i mares hem de donar suport al professorat. Hem de decidir: volem que l’institut sigui una fàbrica de títols o un espai d’aprenentatge real? Si volem qualitat, hem d’exigir condicions dignes per a qui educa.
NO els deixem sols davant l’Administració, perquè la seva lluita és, en realitat, la nostra.
No és només una vaga; és el futur, la il·lusió i el benestar de les persones que més estimem a la vida. No els deixem sols!!
